Toma castanya!!!

De petits no sabíem res de cap Halloween, però avui per tot arreu només hi ha grans carbasses amb dents de Dràcula, mans de l’home llop i anuncis de Port Aventura amb la festa de l’any! Ecs.

Reivindico des d’aquí la nostra CASTANYADA de tota la vida! Amb les castanyes xurrascades (per cert, ja gairebé no en queden de castanyeres!), els moniatos dolcets, i per suposat els panellets amb el vi dolç.

Però que demani seguir amb la tradició de la Castanyada no vol dir que defugi de la innovació i modernitat. Aquest any m’han sorprès nous gustos de panellets: com els de pera amb xocolata, codonyat, rosa, figa,...magnífics! Són el complement perfecte pels meus preferits: els de pinyons. I és que una no deixa de ser una clàssica, en el fons!

Bona Castanyada!

Sarkozy agafa el "portante"

“Sarkozy se marcha en mitad de una entrevista porque le preguntaron por Cécilia.”

Com diria la meva àvia: “menut un, el Sarkozy!”. Aquests francesos se’n penediran tota la vida d’haver triat un president com aquest.

Es veu que el paio estava en plena entrevista per un “60 Minuts” de la CBS i, en preguntar-li per la seva (properament) exdona, va agafar el portante i els va deixar plantats. Tot això va passar abans que digués públicament que es divorciaran.

Sarkozy no només se’n va anar a mitja entrevista, quan hauria de tenir assajadíssima la resposta de “dels meus temes privats no en parlo” (tot i que un càrrec com el seu comporta, crec jo, alguns sacrificis), sinó que va marxar titllant l’entrevista d’”estúpida” i el seu propi cap de premsa d’”imbècil”.

I jo em queixo dels meus clients!!! Pobre cap de premsa, el què deu haver d’aguantar amb aquest individu!

Ara sí que veig que s'apropa el Nadal!

Doncs sí, avui, per primer cop aquesta temporada, me n'he adonat que el Nadal és aquí mateix. I és que la Mari, d'administració (a que sona a Feli, l'esteticienne?) ens ha enviat el ja tradicional email preguntant qui voldrà loteria de Nadal de l'empresa, que ens el descompten de la paga de Nadal i que toca segur, aquest any sí, i ens podrem retirar tots i deixar l'empresa buida, jaja.

Però si fa quatre dies que érem al Cabo de Gata!!! Si encara tinc la síndrome postvacacional!!! Tinc la sensació que cada any me l'avancen, el Nadal, i és clar, després, el primer semestre de l'any se'ns fa etern.

Bé, ens haurem d'anar mentalitzant per fer-nos pujar (com si fos la llet després de parir) l'esperit nadalenc, que després n'hi ha que em renyen.

Bon Nadal a tothom!!!

L'Espinetada

Espinetada: reunió anual o bianual de la família Espinet a l’Alguaire (poble natal del patriarca Ramon Espinet) que consisteix bàsicament en lluitar fins a la mort per menjar més cargols que ningú, trepitjant qui faci falta, utilitzant enganys, males arts, suborns, pactes o vendes de l’ànima al diable si és necessari.

Així doncs, ahir dia 20 de novembre va tenir lloc la 4a. Espinetada. Érem 38 aquesta vegada, comptant el més petit de tots, el Guillem del Xavi i la Susanna. Se suposa que l’any que ve, amb la presència del Pau i família (absents enguany) es batrà el rècord d’assistència.

El guanyador de la menjada de cargols va ser, com sempre, el Xavi. Continua imbatible. Jo vaig fer el que vaig poder, però no vaig superar el gran mestre cargoler. Seguiré entrenant i l’any que ve o l’altre ens tornarem a veure les cares.

Ps. Aquesta foto que no la vegi el profe de Can Felipa, que no m'aprova ni per casualitat!

Perdona, ets budista?

No ho puc evitar: aquest home em cau la mar de bé! No sóc una persona religiosa (ja em coneixeu) però és veure-li la carona i pensar que és una bona persona. En el fons m’agradaria poder ser budista (la meva afecció per la carn roja i un sentit del ridícul espantós només de pensar en articular sons com ommmmmmmmmmm, etc...m’ho impedeixen). M’agrada el bon rotllo que té, que es basi en fer el bé, però el bé de veritat, perquè es vol millorar com a persona i no per por a un càstig diví.


Al voltant del budisme tinc dues anècdotes per explicar:

Fa uns anys, quan treballava per un xalat que tenia un xiringuito de comunicació i publicitat que feia por (de tan cutre), vaig tenir l’oportunitat de col·laborar en l’organització de la visita a Barcelona de la germana del Dalai Lama, la Jetsun Pema. Es dedicava, a Dharamshala, a presidir un conjunt d’escoles per a nens tibetans exiliats, com ells, a l’Índia. L’experiència va ser fantàstica. Ella va resultar ser una persona molt senzilla, amable, simpàtica, i em va regalar el seu mocador blanc (és tradició al Tibet de lliurar un mocador d’aquests quan coneixes algú). Es veu que el seu germà també és així de “campetxano”.

D’altra banda, estant en un pub a Londres, l’any 98, se’m va apropar una noia i em va preguntar si jo era budista. Va dir que feia estona que se’m mirava i que la meva cara li transmetia una calma només pròpia d’algú que fa meditació i que té l’ànima molt pura. En dir-li que no, es va estranyar i va tornar al seu lloc. No li vaig donar més importància fins que un parell d’anys més tard, en un restaurant de Copenhague, em va tornar a passar exactament el mateix: se’m va apropar (aquesta vegada) un noi i em va repetir gairebé amb les mateixes paraules la pregunta. Flipant, però el “ris” encara es va arrissar més! Tres o quatre anys més tard, vaig contactar amb un noi indi a Barcelona per fer un intercanvi d’idiomes (anglès-català) per practicar una mica. Només ens vam veure un cop perquè no ens posàvem d’acord amb els dies per veure’ns però va donar-li temps a preguntar-me si era budista! Li vaig explicar que amb ell ja era la tercera vegada que m’ho preguntaven i em va dir que realment tinc (o tenia, perquè després de treballar 10 anys a B. crec que ja no me’n queda de calma i bon rotllo) una aura molt clara i no-sé-què més d’energia positiva.

Així doncs, com diria ma mare, el tema budista em “llame”, em crida. Quin bon rotllo! Llàstima que el pobre Dalai Lama s’hagi de veure amb l’indesitjable del Bush per poder aconseguir, no sé sap quan, lliurar-se dels xinesos i poder tornar al seu país. Free Tibet!

Ressaca de Telefònica

Avui no he fotut ni xapa! Ho he de reconèixer. Però és que la intensitat de la setmana passada, amb la presentació de Telefònica, m’ha deixat sense forces.

I la pregunta ara és: i com has passat 8 hores al despatx sense fer res de profit? Se t’hauran fet eternes...Què va! M’han passat volant. He aprofitat que no volia fer cap esforç intel·lectual per endreçar-me la taula i els armaris, llegir-me La Vanguardia i El País de dalt a baix, revisar el meu correu, entrar a veure si el profe de fotografia m’havia deixat a parir després d’enviar-li la meva proposta de foto de la llauna, classificar per carpetes els 200 emails rebuts des de l’últim cop que vaig fer aquesta operació, xerrar amb l’Ariadna, fer-me dos cafetons, enviar alguns emails (molts, de feina, que consti), parlar amb la Berta, trucar el del “seguro” per modificar les nostres dades bancàries,...i algunes cosetes més encara més menors.

Un dia laboral perfecte!

Curs de fotografia digital

Abans de res, mil disculpes per haver desaparegut del panorama bloquístic. Ja sé que no hauria de ser excusa (i més després dels post que he anat posant sobre la necessitat de canvi de feina o,almenys, de xip) però un projecte per Telefónica m’ha deixat exhausta i sense ganes de connectar l’ordinador en arribar a casa. En fi.

Com a part d’un procés de recuperació del propi temps lliure, m’he apuntat a un curs de fotografia digital al Centre Cívic Can Felipa al Poblenou (lluny de casa perquè m’he deixat arrossegar per l’Anna, que és del barri). El profe s’autodefineix com un Dr.House però en profe. A les classes és catxondo, una mica repetitiu, però sembla que sap de què parla. Ara bé, ha creat un espai a Internet per anar penjant les fotos que li enviem amb els seus comentaris, i aquí és IM-PLA-CA-BLE. Algunes de les perles que ha deixat anar són:

“Hem d’aprendre a saber quan NO hem de fer la foto”

"A la paperera, sense pietat”

“El punt de vista en picat, l’amputació de part del ca i un fons poc atractiu fan que sota el meu punt de vista sigui una foto completament fallida”

“Foto caòtica, sobreexposada on ni motiu, ni enquadrament ni composició aporten res positiu”

"El Photoshop poc o res pot fer per aquesta imatge”

“Imatge amb bones intencions però que fracassa”

I així amb gairebé totes les fotos! N’hi ha ben poques que es salvin de la crema!
El grup de classe també és per comentar: 6 o 7 “marujes”, l’Anna i jo. Tremendo. N’hi ha una, l’Àngels, que és d’aquestes dones de mitjana edat, emperifollada i perfumada amb Opium, parladora i extravertida, que una de dos: o envia el profe a prendre pel sac perquè li critica les seves “magnífiques” fotos, o acaba enrotllant-se amb ell.

Bé, ja us aniré explicant com evolucionem. De moment ja tenim deures per la setmana vinent: hem de fotografia una llauna de coca-cola. A veure què surt!

La impostora compulsiva

LA VANGUARDIA

La 'impostora' del 11-S es barcelonesa

Afirmaba que el atentado le dejó inválido el brazo y la realidad es que en Barcelona ya lo tenía así . Era una estrella, una de las 'supervivientes' del 11-S que mejor narraba sus 'vivencias' en el atentado. Una estrella caída: pocos se creen ya que ese día estuviera en el piso 78 de la torre sur del World Trade Center. Tania Head es en realidad la barcelonesa Alicia Esteve Head, una fabuladora de su propia vida.

Tremenda notícia! No sé si heu seguit el tema. Com pot una persona crear una mentida tan gran al voltant de la pròpia vida que fins i tot ella se l’acaba creient?

Alguns hem tingut més o menys a prop algun rondallaire d’aquests. Gent que t’explica proeses amoroses o que falseja sobre els estudis, i on la veritat és un 10% i la invenció l’altre 90%. Són mentiders compulsius, la major part d’ells inofensius. Són gent que passen desapercebuts i que només volen que se’ls faci una mica de cas. Gent que tenen una vida grisa i li volen, normalment de manera inconscient, donar una mica de salsa. De tant en tant, n’hi ha que se salten la “norma” de mantenir la mentida sota control i apareixen als mitjans, com és el cas d’aquesta Alícia Esteve o l’home aquell president d’Amical de Mauthausen, que ni tan sols havia passat pel camp de concentració.

A la feina en vam tenir una, d’aquestes mentideres compulsives. Va acabar dient que era la presidenta de la companyia i es va presentar a l’estiu a passar les vacances a casa d’un client a Mallorca, creient (equivocadament) que l’havia convidat (amb el conseqüent puteig de la seva dona) . També va passar com a despeses d’empresa els seus viatges d’oci a França i Anglaterra, adduint que hi tenia un possible client, i va explicar la seva profunda amistat amb la infanta Cristina (mentida que recolzava una foto d’elles dues, que en realitat havia estat totalment casual durant un event organitzat per B.). Almenys un parell de dies al mes venia de festa a la matinada i es quedava a dormir a la sala de juntes. Al porter li deia que havia sorgit una emergència amb un client, però quan passava a fer la ronda nocturna, se la trobava ballant descalça pel despatx amb la música a tot drap. Al final va acabar acomiadada de l’empresa (la dona del client de Mallorca va ser determinant) i ingressada en un psiquiàtric. Vés a saber què devia explicar a la gent de dins!