Rodolfo Chikilicuatre vs El Gato

Aquest matí he sabut de l'existència del concurs que ha organitzat TVE per triar el representant espanyol a Eurovisión. El sistema de tria passa per la presentació espontània de candidats, sense passar per cap càsting ni res, i votació popular a través de Myspace o web de TVE, no ho he acabat de saber del tot. Després el guanyador se les haurà de veure amb algun altre candidat oficial. Més o menys és això.

Pel que sembla (Vio, potser tu n'estàs millor assabentada), els de Buenafuente van voler fer un experiment i van presentar el "Gilipollas" vestit d'Elvis, amb el nom de Rodolfo Chikilicuatre, i una cançó surrealista que no té desperdici (sobretot la part de l'enumeració dels diferents passos de ball: el breikindance, el maikelyason, el robocop,...I van triomfar amb el seu candidat.

Més tard va sorgir un nou personatge, el Gato. Un iaio que canta una cançó amb una lletra inintel·ligible amb una base technocutrehouse que li deu haver posat el seu nét amb un sintetitzador dels anys 80. I va triomfar encara més fins resultar escollit com a candidat del públic.

La troca s'ha acabat de liar perquè els de TVE han eliminat al Gato i ara els acusen de tongo.

La tele cada cop em sembla més surrealista. Us deixo, que vaig a veure Bea la Fea ;-)

L'àguila-pavo, una espècie extingida

Avui he assistit a una conferència sobre creativitat a càrrec d'un gurú de la publicitat (ja imagineu qui, però no puc dir noms). El tio ha adoptat una forma molt americana de fer la conferència, explicant anècdotes personals, comparacions, molt a l'estil Steve Jobs, però la clau d'aquesta manera de xerrar és que les històries siguin creïbles i així ajudin a "vendre" el tema que s'està tractant. El problema és que amb ell, les històries no eren gens creïbles, suades de tan vistes, exagerades, fins al punt de creure que directament l'home pateix una "síndrome de la realitat alternativa" on ell és déu i la resta de mortals som directament curts de gambals (o imbècils, com diria en Sarkozy).

Una de les anècdotes que ha explicat és que l'any 1984, a Los Angeles, tenien previst inaugurar els jocs olímpics amb un número especial que havia de ser "lo más" del show. Consistia en que en un moment donat, una àguila calba d'aquestes típiques dels USA sobrevolés l'estadi i acabés posant-se sobre un escut, formant així l'escut oficial amb l'àguila al damunt.

Segons ell, tres dies abans de la inauguració, un atemptat terrorista va acabar amb l'àguila i els organitzadors van haver de recórrer a la NASA per treure's de la xistera el paio aquell volador.

La nostra primera reacció ha estat la de creure'ns la història, però després ha seguit amb més anècdotes, més i més surrealistes, i la credibilitat ha caigut pel terra. Quan he arribat a casa he mirat per internet i he trobat que efectivament hi havia prevista una àguila amb l'infortunat nom de Bomber. Es tractava de l'única àguila calba en captivitat i l'ensinistrador de Hollywood que van llogar va haver de posar-la primer en forma perquè semblava un "pavo" de tan gorda i feia 12 anys que no volava. I efectivament, el bitxo va palmar 3 dies abans de la inauguració però per un accident cardiovascular causat per tants anys d'obesitat i l'estrès dels assajos. O sigui que sí que se la van carregar, però no uns terroristes, sinó uns abusa-animals.

En fi, la resta d'anècdotes ja us les explicaré in person. N'hi ha per llogar-hi cadires!

There's no place like home

Aquest matí, a les 07:00, hem tocat terra catalana. Les vacances són fantàstiques i Nova York és una de les nostres ciutats preferides, però quan arriba el moment de pujar a l'avió de tornada i ja queda assumit que les vacances s'han acabat, no es veu el moment d'entrar per la porta de casa, posar-se les sabatilles i la roba d'estar per casa, engegar calefacció i tele, i piltrar al sofà amb els capítols enregistrats la setmana passada de la nostra Betty (per no parlar -no vull ser escatològica, però ja ens coneixem- de l'enyorada visita al water de casa). Fantàstic!

Una altra cosa es desfer maletes, fer rentadores, ... però és clar, tocar els talons i repetir "there's no place like home", com va fer la Dorothy, no converteix casa en un hotel o una mansió amb servei.

PS. El Nano no sembla que s'ho hagi passat tan malament en el seu exili.

Col·lisions còsmiques

Avui hem passat el dia tontament. Aquest matí hem decidit anar al Museu d'Història Natural. Ens hi hem passat 4 horetes i n'hem sortit amb la sensació que no ha valgut gaire la pena. Creiem que aquest museu és millor veure'l quan es passen temporades llargues a la ciutat o s'hi viu. Es perfecte pels nens i els apassionats pels Dinosaures. a col·lecció d'aquests bitxos és impressionant!

El que sí que ens ha molat és el Hayden Planetarium, al mateix museu. Jo recordava el planetàrium de Barcelona durant les visites amb el cole i era genial llavors però molt cutret avui dia. Primer se sentia una veu que durant 10 minuts ens anava explicant que ens quedàvem a les fosques i que les nostres pupil·les s'hi havies d'anar acostmant. Al final, un munt de puntets brillants movent-se d'aquí a allà amb la música a tota castanya. Al Hayden, l'espectacle és de tots els colors i fins i tot se sent un tremolor com quan et disparen jugant a la play. Avui hem vist un especial "Cosmic Collisions", des del xoc de la Terra amb no sé quin altre planeta i la conseqüent formació (en només un mes) de la Lluna tal i com la veiem ara, fins a un futur cataclisme amb el xoc de la Via Làctia amb no sé quina altra galàxia que tenim a tocar. Tremendo!

Demà, Soho i Chinatown i per la nit, Broadway show!

Veïna

Ahir, en arribar als apartaments hi havia una dona esperant l'ascensor. La porta es va obrir i ella va entrar-hi mentre ens aguantava la porta per evitar que se'ns tanqués. Quan erem a dins me'n vaig adonar de qui era. Us sona la frase: "todos quereis la fama. Pero la fama cuesta y aquí es donde vais a empezar a pagar, con sudor...". Sí, la professora de ball de Fama. Està dirigint una versió de la Gata sobre el tejado de Zinc en versió black-power a Broadway.

Per fi hem vist un famós, encara que sigui de segona fila. Malgrat tot, encara no he perdut l'esperança de trobar-me el Woody filmant per Central Park...

Kosovo a Times Square

Ahir havíem quedat amb el nostre guia particular per anar a Harlem a les 13:00h. i vam arribar una mica tard perquè vam topar amb un follón de tres parells de nassos a Times Square: milers de persones amb banderetes vermelles, amb mig cos fora dels cotxes (alguns en limusines d'aquestes que tenen una obertura a dalt) i pitant. A veure si algun dia podem sortir amb la senyera a celebrar la independència de Catalunya!

La passejada per Harlem va anar molt be. El guia era una mic friki, i va venir acompanyat del fill i la seva nòvia, però va resultar una visita interessant. Harlem no és perillós ni molt menys, almenys la zona que vam visitar nosaltres, però vam tenir un mal rotllet (res de l'altre món, no us penseu) amb un noi negre a qui semblava que feiem nosa al cafè on preníem un capuccino. Aix.

Per la nit vam estar a un club de jazz molt petit i autèntic on actuava una cantant negra ja gran, la Myrna Lake. Va ser genial! Al final del show vam poder saludar-la. Ens va encantar l'experiència.

Bé, avui toca Chinatown i compres d'estrangis. Esperem no embogir!

Peus, on sou?

Un dia i mig a New York i ja no ens notem els peus de tant mal que ens fan. Dotze hores diàries de patejar són una bona explicació per tant dolor però no vull pensar com els tindrem d'aquí uns dies. Crec que directament ja no ens faran ni mal de tan matxacats.

Ahir vam arribar a l'hotel cap a les 14h, (hora d'aquí) i vam flipar en veure que no es tracta d'una habitació i un petit living, com ens havien dit, sinó que l'espai és només una mica més petit que casa, i a sobre, decorat gairebé igual. Sembla que no ens haguem mogut de Barcelona. De seguida ja ens vam tirar al carrer però allà a les 20h. ja no podíem més i ens vam piltrar.

Aquest matí ens hem aixecat rebentades i com amb ressaca (deu ser el jetlag) però hem sobreviscut a 12 hores de caminar per la ciutat, algunes compres (la Berta ja ha fet efectiu el seu regal d'aniversari acumulat des de l'agost passat) i un sushi al costat de Central Park.

Demà hem quedat amb l'Apple Gretter per anar a Harlem. Mola!

Seguirem informant!

Creueta al front

Aquest migdia, enmig de tot el fregao pre-viatge i el curro que tinc per poder marxar tranquil·la amb els temes ben tancats, hem trobat un momentet per anar a ca la mamma a menjar uns maccheroni dels de tota la vida, dels més bons del món.

L'objectiu de la visita, a més dels macarrons, era dir adéu abans del viatge a NewYork i obtenir la preuadíssima "creueta al front" de la mamà. Es tracta, per als que no la coneixeu, d'un senyal de la creu al front (com el seu nom indica) que protegeix a qui la rep durant el viatge. Malgrat el seu nom, no té cap connotació religiosa. Més aviat forma part dels nostres rites espinetístics, com el de demanar als avis el seu ajut en època d'exàmens i altres reptes difícils o fins i tot impossibles. I funcionen, eh, comprovat!

Ara ja només queda fer maletes i cap allà!

Tàmpax amb faldilla

Aquests de Tàmpax! Ara diuen que són un prodigi de la innovació i han inventat el tàmpax amb faldilla, "Tampax con protección extra, una revolución que te asegura todavía más protección". Uauhhhh!

Jo només sé que des que els faig servir, me n'he de posar dos cada vegada perquè el primer em queda mal col·locat i molesta. La faldilleta s'enganxa amb l'aplicador i no es queda on s'ha de quedar. I, pel que m'han dit, no sóc l'única que ho pateix.

Una innovació que no funciona!

Big Apple Greeter

Com sabeu, divendres vinent marxem a New York. Només queden 5 dies de res! Aquesta serà la nostra segona visita, de manera que no tindrem aquell estrès per veure les grans atraccions turístiques. L'altra vegada, però, ens vam quedar amb les ganes d'anar a Harlem (el conserge del nostre hotel ens va aconsellar que no hi anéssim perquè no era un barri segur per a dues noies).

Mirant, mirant, hem trobat una gent que es fan dir "Big Apple Greeters". Es tracta d'una associació de novaiorquesos que, desinteressadament, fan de guies turístics durant 4 hores. Es contacta amb ells a través de la seva pàgina web. Ens van fer omplir un formulari on demanes quina zona de New York t'agradaria que et mostressin i quins dies preferentment. Un parell de dies més tard ens van deixar un missatge al contestador, amb el nom de la persona que ens faria de guia, el dia assignat (el 17) i l'hora. Després vam rebre un email d'un tal Harold, explicant-nos que és periodista i historiador i que molt amablement ens portaria a Harlem. El seu fill de 5 anys també vindrà a la visita.

Es veu que no t'accepten ni que els convidis a berenar ni et deixen pagar el bitllet de metro. El colmo de l'hospitalitat!!! A veure si els resultats de la visita seran bons. Segur que sí!

Carlinsky i altres defenestracions

Aquest migdia he quedat per dinar amb la Carla, una antiga companya d'equip a qui va tocar pagar el pato de la reestructuració de personal que va patir la meva empresa ara fa un any. En aquell moment va ser molt traumàtic, perquè justament ella no s'ho mereixia però era la més convenient econòmicament. L'empresa, però, es va portar molt bé: li van pagar el màxim com a indemnització i la van recol.locar a través dels seus contactes en una de les millors agències de relacions públiques de Barcelona. Avui m'ha dit que, fent la vista enrere, allò va acabar sent força positiu per a la seva carrera. Ves per on! Ves per on!

Divendres passat, l'EF, una antiga clienta meva em va trucar just 10 minuts després que la fotessin fora de l'empresa després de 15 anys d'antiguitat i amb els 40 anys fets i drets. Una autèntica putada, motivada, com no, per motius econòmics de l'empresa (de fet, aquesta mateixa tarda s'ha sabut que el seu president també deixa el càrrec). Avui l'he trucada per saber com està i m'ha dit que ha passat el cap de setmana de reflexió i que ha arribat a la mateixa conclusió que la Carla. Això és una empenta per fer coses que li agraden més i que la motiven. Ves per on!

Es veu que passat el "susto", veure't amb la butxaca calenta i el currículum apanyat, et fa veure les coses de color rosa. Ves per on!

PS. He buscat a Google Images una foto per il.lustrar aquest post, escrivint la paraula "defenestració" i m'han sortit tot de fotos del Gallardón. Tremendo!

What's the weather like?

Una autèntica obsessió. Ens passem el dia mirant la previsió meteorològica per les pròximes dues setmanes a Nova York per anar fent-nos una idea del fred que passarem. Sí, tornem a marxar a Nova York. Ens vam enamorar d'aquesta ciutat l'any passat quan hi vam ser per Setmana Santa i no hem pogut evitar tornar-hi. Aquesta vegada intentarem gastar la meitat, menjar menys, fer fotos més bones, evitar que ens tornin a mangar la targeta de crèdit i passar-nos-ho almenys tan bé com l'any passat. Avantatges de tenir una setmana més de vacances aquest any!

Casper "etsisteitx"!

Si no fos que no hi crec i que sé que al pis de dalt hi ha un altre gos maligne, em pensaria que a casa hi tenim fantasmes. I és que el Nano porta uns dies espitós, amb les orelles amagades enrera i deixant anar de tant en tant un lladruc com d'avís que ens fa saltar del sofà de l'ensurt. Aix, què pesat!

Pel que sembla el gos del pis de dalt ha descobert que al pis de sota hi té un congènere i es dedica a mortificar el nostre Nano tot el sant dia. Un corcó!

Money, money

No sé si els diners fan o no fan la felicitat. Només sé que tenir-ne facilita molt les coses. Avui m'han explicat una anècdota d'una d'aquestes persones forrades de diners. Es veu que va per la vida no només apoquinant pasta a toquisqui que li demana per un tema amb cara i ulls, sinó que té tanta influència que directament compta amb els diners dels seus "amics", amb frases com: "no te preocupes, que ya hablo yo con el Sr. X y él pone lo que falta para el proyecto" o "mañana tengo una cena y ya les liaré, a 1 millón por cabeza y 20 que pongo yo, el proyecto tira seguro".

Tot és fàcil, tot és factible, tot es pot fer en temps rècord (perquè la gent està encantada de currar els caps de setmana), tot és barat, tot...

Sort que sé que mai no tindré tants i tants diners! Amb uns quants em conformo.

Cap de setmana

Aquest cap de setmana ha resultat prou productiu. Va començar divendres amb un sopar íntim de celebració del meu aniversari i final d'exàmens al nostre restaurant preferit: el Comerç24. Dissabte vam anar al mercat de Santa Caterina a comprar menjar de veritat i no les verdures insípides del Mercadona. Per la tarda vam estar gossejant al sofà una estona, veient el nostre estimat Jamie Oliver i vam anar al cinema a veure "Expiación" (ens va agradar). Avui diumenge hem anat a visitar una possible residència per deixar el Nano mentre estiguem a NY i hem dinat a Caldetes.

Quin no parar més bo!