dimecres, 8 d’abril del 2009

Vine al mercat, reina!

Avui que el mòbil treu fum per culpa de la feina, m'ha pegat per reflexionar sobre les vocacions. Quan era petita, durant molt temps, vaig tenir-la molt clara: volia ser peixatera. Acompanyava la meva mare o la meva àvia al mercat i només de sentir com aquell ganivet immens de tallar peix feia "shhhhhhhhhhhhhhh" a cada llesca de lluç, jo ja m'estremia! Quin plaer! I mira que en aquell moment jo el peix, a taula, no el podia suportar.

Com canvien les coses. Ara el peix m'encanta i en canvi em trobo fent una feina per la qual mai he sentit cap mena de vocació. Potser m'hauria anat millor al mercat! Ai no, que s'ha de matinar, i això encara ho portaria pitjor.

4 comentaris:

takeshi ha dit...

Trobo que peixatera era una professió amb molt poc glamour. Amb la gràcia que tenia ser bomber o superman. Segur que els nens al cole et miraven raro. ;-)

Martadoes ha dit...

Noooooooo, Takeshi, que al meu cole tots ens estimàvem molt, amb glamour o sense!

Eva ha dit...

Jo de petitona m´agradava pensar que treballava en una "polleria", jajaja que sona millor, més gore.
Marta, t´imaginas? Tú a la peixateria i jo davant a la "polleria", a veure quina cridaria millor xDDD.
La veritat que de petits pensem que serem una cosa que després s´esvaeix una mica.
Petonetsssss ^^.

Ana Ce Zeta ha dit...

yo, como hija de una estirpe de carniceros, os diré que fantaseaba con cambiarle la familia a mi amiga Sandra, que eran panaderos (en su casa olía a pan recién hecho SIEMPRE), y en cambio ella hubiese matado por tener el fiambre tan a mano.
Nunca llueven las profesiones a gusto de todos...!