Mentre no tenim la nostra, robo aquesta d'Internet
Tic-tac-tic-tac, quins nervis, són ja les 17:30. T'envio un sms: "faig 10 minutets tard". Em contestes: "tranqui". Arribo al punt de trobada i no hi ets. Com pot ser? Dono un cop d'ull a la plaça i et veig a l'altre costat, al que no toca, amb la teva caçadora gris marengo, les camper de la foto de Madrid, l'ipod i el cigarro. Ets tu. Te m'apropo. "I si et dic que arribo tard per culpa del Nano?". "No cola i no li donis les culpes a ell". Momento tenso. Penso que ets molt sèria. Comencem a caminar cap a la teteria però a mig camí ja estem anant a fer una cervesa. Parlem de les mares i d'un munt de coses més. Ja començo a perdre'm, no veig per on caminem ni retinc de què parlem. Només et veig a tu.
Arribem al bareto, seiem a la taula. Em fa la sensació que és un lloc molt càlid. El llum sobre la taula hi ajuda. Parlem. Molt. Prenem una cervesa i una clara. Blablabla. "En demanem una altra?". Blablabla. De sobte me n'adono que ETS TU, que no vull que la tarda s'acabi, que no vull tornar-me a separar de tu ni aquell vespre ni mai. Esgarrapo els minuts amb tu desesperadament. Si perdessis aquell tren jo seria la dona més feliç del món.
Va ser el dia que et vaig començar a estimar.
